EIX 1: PAISATGE I POLÍTIQUES PÚBLIQUES: LUXE O NECESSITAT? La pregunta que formula en Pere Sala porta a respondre que avui dóna la impressió que mentre uns s’emporten tota la fama els altres només piquen pedra. La fama, que és el luxe, i la pedra, que és la necessitat, són dues qüestions complementàries i necessàries. La primera pertany a la feina que tant bé acompleix l’Observatori i la necessitat té més a veure amb la tasca que desenvolupa l’administració. Aquesta introducció bé a tomb perquè des de l’inici de l’article, Rellegir-se el conveni europeu del paisatge, queda clar que “un dels factors més innovadors del Conveni és el fet que les polítiques en paisatge han d’evitar la diferenciació entre els paisatges excel•lents i uns altres que no ho són tant”, cosa que ens mena a posar en valor els paisatges quotidians, que són la immensa majoria. Així les coses, des de l’administració estem del tot d’acord en educar, formar i comunicar en paisatge però a tots els nivells i per a tots els paisatges. No només pels paisatges que porten o podrien portar una excel•lència (paisatges de qualitat com un actiu imprescindible de futur) sinó també pels paisatge del dia a dia. Aquests darrers són els que el ciutadà ens exigeix que ens hi pronunciem la qual cosa ens obliga a posicionar-nos i a donar respostes amb la finalitat de transformar-los sense devaluar la seva singularitat específica. Per aquesta raó, davant la proliferació d’artefactes de tota mena que aïlladament (o no tant aïlladament) posen en risc el veritable caràcter singular de paisatge, la feina de l’administració és evitar la dispersió però també vetllar per la integració amb la finalitat de corregir de la manera més ràpida l’impacte. L’Observatori és una entitat de suport i col•laboració amb l’administració en totes i cadascuna de les qüestions relacionades amb l’elaboració, l’aplicació i la gestió de les polítiques de paisatge, ens cal encara recorre molt camí per aconseguir que aquest suport i col•laboració interna sigui d’igual a igual. Proclamem el mea culpa perquè hem desplegat els principals instruments de la Llei del paisatge sense haver tancat encara el cercle. Falten per aprovar dos catàlegs i per incorporar les directrius a tots i cadascun dels plans territorials. Des de l’administració, per raons diverses (canvi de paradigma, desconeixement, manca de lideratge), hem iniciant camins que amb el temps s’han esvaït. Això no ens excusa de seguir treballant ni de buscar la pedra de Rosetta que faciliti trobar la relació entre el territori i el paisatge o, el que és el mateix, entre la realitat i la percepció, entre allò que es veu i no es veu. Sobre la introducció del paisatge en el planejament urbanístic i en les polítiques sectorials s’ha de dir que no només és un procés incomplert sinó també que és molt millorable. Un exemple paradigmàtic és la conversió d’objectius de qualitat paisatgística a directrius del paisatge. Aquest cas no és únicament una qüestió de magnitud de la feina sinó també que aquesta s’ha executat, per la conjuntura del moment, de manera excessivament automàtica, poc reflexiva i gens unitària. La dificultat de fer coincidir els terminis de redacció (entre els catàlegs i els plans territorials) i les preses per aplicar les polítiques de paisatge expliquen aquesta debilitat de l’exercici de traspàs d’objectius a directrius. És veritat que és un procés incomplert però també que és un procés que mereix una mínima revisió i reflexió abans de continuar. Avui per avui, els plans territorials de les Terres de l’Ebre (AD 27 de juliol de 2010) i de les Comarques Gironines (AD 14 de setembre de 2010) divideixen les directrius per components i per objectius de qualitat paisatgística. Per contra a l’Àmbit Metropolità de Barcelona només s’inclouen les directrius generals per components i que, malauradament per un defecte de forma, no tenen cap validesa legal. Finalment, a l’Alt Pirineu i Aran no en tenen perquè el Catàleg tampoc estava redactat; tot i això, el juliol de 2011 es fa una proposta (de directrius generals i específiques per components) que no ha prosperat. Al nostre entendre, la continuïtat i la consolidació no es poden assolir si abans no es revisa la feina feta. Aquesta revisió requereix com a mínim reflexionar sobre les qüestions següents: 1. La importància dels valors 2. El paisatge descompost en components 3. L’abast de les directrius del paisatge 1. La importància dels valors El paisatge per naturalesa té unes qualitats que el fan, segons el grau de sensibilitat de l’observador, més o menys estimable. El reconeixement d’aquestes qualitats per part de la ciutadania assegura un estat del paisatge perquè es considera preferible a un altre. Aquestes qualitats els catàlegs del paisatge de Catalunya les disposen i les ordenen en valors. Els valors són una qüestió clau perquè asseguren la qualitat anhelada del paisatge. Els valors justifiquen els objectius de qualitat paisatgística (l’estat del paisatge desitjat) i de retruc els criteris i les accions. Els valors justifiquen en darrera instància l’abast i la magnitud de les directrius del paisatge i la normativa urbanística. Sense valors no hi ha qualitat. Els valors però no són simples factors, no són un conjunt de mesures relacionades amb la qualitat del paisatge (per exemple, la visibilitat no és un valor). Finalment, els valors s’accepten (per la ciutadania o la comunitat científica) i (una part) es reconeixen (oficial o legalment). 2. El paisatge descompost en components La nostra concepció del paisatge es fonamenta en la idea que el paisatge és una composició d'elements, és a dir, un conjunt de parts organitzades i relacionades. El paisatge és un sistema i per a poder-lo entendre cal comprendre el conjunt així com les parts. La comprensió del paisatge com a sistema requereix, en primer lloc, conèixer el significat dels seus elements i els diferents conjunts. Els catàlegs del paisatge identifiquen només els elements amb valor a una determinada escala (territorial) i els cartografien per valors. Al nostre entendre el pas d’OQP a directrius del paisatge requereix un esforç de síntesi que en bona mesura estar incomplert. Pel fet que com Administració no podem desatendre els efectes de les dinàmiques de transformació sobre el paisatge viscut i percebut diàriament per la ciutadania ni tampoc renunciar a construir paisatge quotidians de qualitat, hem proposat un únic mapa d’elements (agrupats en 8 components) amb valor paisatgístic a escala 1:50.000 que denominem Mapa de paisatge de Catalunya. Al nostre entendre aquest exercici concret de cartografiar el paisatge, nascut de la necessitat real del dia a dia, també contribueix a trobar respostes al problema de la representació. Aquest mapa és una resposta que en cap cas va en contra de la missió per llei d’integrar el paisatge en els instruments de planejament. Per altra banda no coneixem una manera millor de representar els objectius de qualitat paisatgística tal i com s’expressen als catàlegs del paisatge. El mapa de paisatge de Catalunya el veiem com un pas endavant coherent amb el camí recorregut i amb el que falta per recórrer. Sense aquest i altres passos no podrem mai arribar a representar, per exemple, un plànol del paisatge vist i viscut que sigui útil, amb seguretat jurídica, per a les actuacions i la governança del territori. 3. L’abast de les directrius del paisatge No neguem un possible paper a nivell local, sectorial o simplement exemplificador però el paper principal és sobretot a escala de planejament territorial. No podem oblidar que les directrius del paisatge emanen dels catàlegs i que els catàlegs tenen una visió escalar territorial. Per una qüestió d’anàlisi i cartografia, la conversió dels OQP (elaborats a escala 1:50.000) a normativa no es pot fer a una escala més petita perquè la visió escalar d’origen no ho permet. En cas contrari caldria anar més enllà de l’anàlisi i la cartografia dels catàlegs cosa que significaria falsejar la font. Per abastar l’escala de planejament urbanístic caldria primer finalitzar el pas d’OQP a directrius del paisatge a escala territorial i després plantejar el pas de directrius territorials a normativa a escala d’unitats de paisatge. Finalment, en aquest treball pendent no podem deixar de fer-nos les preguntes següents:  Tothom està preparat i té la capacitat per a intervenir en paisatge? La resposta és que no. No tothom té ofici ni sensibilitat. Com ja s’ha dit el paisatge és molt més que el territori també és percepció.  Serem capaços d’adonar-nos que el paisatge no distingeix entre les diferents classes de sòl (SU, SUB, SNU)? En relació amb les polítiques del paisatge, el fet de mantenir aquesta distinció els hi resta efectivitat.